Jo i el desconcert.

I
I encara no sé quin nom atorgar-te.
Hi ha déus tan bons per no ser creïbles?
Déus tan humans per semblar criminals?
Els fantasmes existeixen, i els déus depèn.
A veure, no et voldria a la meva imatge i semblança,
amb la meva imatge i semblança m'és més que suficient.

El déu, que se sàpiga, al final queda tocat pel seu propi ímpetu.
I si no són més que les ànimes dels homes i les dones que desitgen
déus tan desesperats com per voler ser humans?
Jo tinc un déu a mig construir, Europa.

No els agradava als déus grecs, Europa, tant ser homes
què ens van oferir la seva eternitat per tal d'estar a aquest costat?

I és que un cop trencat el camí, el sentit,
Creuria un déu ser capaç de tancar les portes del cel?
Pobre petit déu meu!

II (Axioma)

Semblaria que l'únic déu creïble és el déu de la guerra,
en comunió perfecta amb l'home, sanguinari i criminal.
Tot i que també es podria dir el contrari:
Que l'únic home creïble és l'home de la guerra
en perfecta comunió amb el déu, buit i equidistant.

III

Quant a sobre el que significa l'equilibri,
diguem que d'una banda la natura, de l'altra, l'ànima.
La simetria, l'ordre i el caos,
filosofia de la terra i dels mars,
bàsicament supervivència del dolor,
com els agrada als homes i als déus.

Com estimen els déus ser homes
i els homes ser déus.
Però Europa, els déus de veritat, els que van ser,
no deuen ser déus morts que no saben que ho estan?

Al meu petit déu de cada dia,
ho acabaria estoic i pensador,
perquè Hesíode fa molt que va deixar de cantar,
o potser ja és també un déu perdut, no ho sé,
que no troba on ser.


IV

I per què no, encara millor, parlem de la bellesa i ja està?
Perquè els testimonis dels déus
queden al final atrapats a la foscor.

Des de fa un temps torna l'horror
que molts déus estan caient morts, Europa,
amb cara de nens aterrits.